Benjamin Lee Whorf afirmava, a mitjans del segle passat, que “disseccionem la naturalesa seguint la línia marcada per les nostres llengües maternes”. Actualment, al punt de vista que defensaven tant Whorf com el seu mestre Edward Sapir se l’anomena Relativisme lingüístic: la manera en què parlem (la llengua que parlem) determina la forma en què pensem. En aquesta xerrada, considerarem i avaluarem alguns dels indicis i arguments que s’han aportat a favor d’aquesta tesi, i passarem després a considerar un cas que potser ens resultarà proper:
Diferents administracions i institucions, incloent-hi les nostres universitats, estan compromeses amb l’anomenat “llenguatge inclusiu” que inclou, per exemple, i entre altres trets, el desdoblament del gènere gramatical (“Tots i totes esteu convidats a participar-hi”, “Els i les alumnes hauran de lliurar l’examen al/a la professor/a abans del 3 de juny”). El llenguatge inclusiu es presenta com una eina que ha de contribuir en la lluita contra el masclisme i la discriminació per raons de gènere.
Per altra banda, s’han ofert arguments substantius en contra de la conveniència (i fins i tot de la coherència) d’intentar usar el ‘llenguatge inclusiu’ (per exemple en el recent Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou). Alguns d’aquests arguments parteixen de l’observació que els trets estructurals de les llengües naturals no són arbitraris, sinó que estan subjectes a regles generals que venen determinades per la nostra capacitat lingüística innata (igual com caminar té certs aspectes bàsics que queden determinats per la nostra naturalesa biològica) i que, per tant, no es poden variar arbitràriament.
En aquesta ponència defensaré que les dues postures (la que propugna el ‘llenguatge inclusiu’ i la que s’hi oposa) són compatibles en el sentit següent: moltes de les raons que ofereixen uns i altres parteixen de consideracions que són del tot adequades. L’aparença d’incompatibilitat entre les consideracions d’uns i dels altres es pot dissoldre si dediquem l’atenció adequada a certes distincions: la distinció entre una llengua i l’ús que es fa de la llengua, i la distinció (introduïda pel filòsof Paul Grice a la dècada dels 1960s) entre allò que s’afirma i allò que es comunica sense afirmar-ho (o, en la terminologia de Grice, la diferència entre allò que es diu i allò que s’implicatura).
